Nascuda el 1930
Tenia sis anys, però recorda com si fos ahir la nit al refugi i el bombardeig de la carretera.
Veïna del camí vell de Sant Joan, on ara hi ha el barri de les Basses de Sant Pere. Recorda el bombardeig de l’aviació i la nit del 24 al 25 de gener que amb la seva mare i germans passà al refugi. El seu germà Wifredo, que tenia 13 anys, s’escapà per fer un olla de llenties. La seva germana era infermera del Dr. Ribalta.
Font d’arxiu: Col·lecció familiar (aportades pel seu fill Josep Estrany)
Nascuda el 26 de febrer de 1930, és filla de Luisa Fuertes (aragonesa) i Joan Vidal Talon el Valencia. Nascuda a Sant Just, és la petita de quatre germans: el Wifredo, la Mercè i la Carme.
Visqué molts anys a Villa Maria i a la Torre Minguell, l’actual barri de les Basses de Sant Pere. Alumne de Carme Pérez Verdú, el seu fill també coincidí amb aquesta mestra l’Acadèmia Texas. Va treballar durant molts anys a la fàbrica Guarro. Té una memòria prodigiosa.
“Posem-se sota el sofà que aixís amb les molles, si cau algo botarà enlaire. Jo deia sí, pots anar a botar, quedarem fets pols tots en aquí.”
REFUGI
Minutatge 2n arxiu de veu [05:15-5:33] 0:18
Francesc Riera.- I al refugi bé diguéssim hi veu anar més per por d’això…?
Perquè van dir que s’hi havia d’anar, eh?
Francesc Riera.- Qui ho va dir? No ho recordes, no saps?
Devia donar ordre l’Ajuntament, suposo.
Francesc Riera. Van obligar a la gent a anar?
…que tothom que ja entraven, que estaven molt a prop i que anéssim al, als refugis. [5:33]
Minutatge 1r arxiu de veu [01:45-2:42] 0:57
Van obrir el… Això del Fosalva i anava allà i agafaven coses, cada ú u, lo que li feia falta de queviures, sí. I va anar no sé si una senyora, em sembla que sí, que era una senyora, que va venir amb un cul de sac de pèsols, secs i al baixar se li va trencar, es veu, el sac, i va omplir tota la baixada, que feia una pendent, eh! I tothom que entrava anava patinant avall, sí. S’assentaven teníem tot el voltant així, tota la gent, i un duia un farcellet amb una mica de roba, l’altra una esposa? de fotografies per si no en sortíem. Perquè van dir: Quan sortiu, tal com aneu sortint, us aniran afusellant. Això ens van dir.
Francesc Riera.- Per quina boca veu entrar?
Jo diria que era al costat del cine, de l’Ateneu, no era la banda de baix no. Ara al llegir-ho, que ho vaig llegir això, jo no ho recordo que fos aquí, jo recordo que era ben bé al costat de les portes principals de l’Ateneu, a mà esquerra. [2:42]
Minutatge [2:50-3:25] 0’35
Francesc Riera.- I que feia com una mena de boca que es ficava dintre
Sí, sí
Francesc Riera.-…amb unes escales?
No escales no. Una rampa.
Francesc Riera.- Una rampa, …
Que baixaven aixis a rodolons la gent, hi havia gent que rondinava perquè portaven masses coses, li van dir amb una:
Aquesta senyora portarà hasta la gàbia dels conills aquí!
Perquè tothom mirava de salvar lo que podia. I ja dic el meu germà va venir, pobret –aquesta és la història que et deu dir el Ricard.
Francesc Riera.- El seu germà que es el Wifredo?
El Wifredo sí. Se’n va anar a casa que vivíem al camí vell de Sant Joan, que ara no existeix,… [3:25]
Minutatge [4:58- 05:56] 0:58
… va sortir, perquè hi havia més gana que no t’ho pots imaginar. Se’n va anar a casa, sense dir res a la meva mare, i va coure una olla de llenties, però pobret no ho havia fet mai, era un crio, i va posar es veu dos grapats de sal, no sé lo que va posar. I venia amb l’olla cap a… Pujava a la casa feia un fons i a baix hi havia la casa i dalt era un caminal, hi havia les portes grans. I pujava l’olla, que hi havia hort a banda i banda, pujava amb l’olla i va caure un tros de metralla a prop.
Devia de ser molt gros perquè va fer un sot que es podia plantar un arbre en allà, si sí. I ell pobret no va deixar anar l’olla, va venir al refugi i quan va entrar, tots allà la meva mare, o la meva germana no sé qui era que la va tastar i no es podia menjar, de cap manera.
Tot i amb la gana no es podia menjar. I me’n recordo que hi havia una que era cosina segona del meu pare que era la Ferris, la Pepita Ferris, i va dir:
– Porta, ja me les menjaré jo!
I no sé com se les va poder tragar. Però va venir pobret amb l’olla no la va deixar anar per… [05:56]
Minutatge [9:44-10:28] 0:44
Francesc.- I després diu que estava la gent assentada dins? Què recordes?
A la mateixa terra. No hi havia res per seure no. A la mateixa terra.
Francesc.- A la mateixa terra …
…feia una mica de … Com si fos una mica de marge, pues estàvem tots sentats per allà i per terra.
Francesc Riera.- Hi havia molta gent?
Sí. Sí, sí. Aquella nit sí. Es veu que tothom va pensar com la meva mare queeee, que si venien al menos que estéssim amagats a veure lo que ens podia passar.
Francesc Riera.- I què portàveu de… Per fer llum?
Això no ho recordo, algo hi hauria allà o potser hi havia posat algo quan van fer el refugi, veus això no t’ho puc dir, perquè no me’n recordo. Lo menos pensava jo era amb la llum pobre de mi, tan petita escolta i amb la por que anaves, perquè es clar no, si eres… [10:28]
Minutatge [6:30-6:44] 0’14
Francesc Riera.- Hi veu estar molta estona en el refugi?
Tota la nit, …
Francesc Riera.- Tota la nit …
Tota la nit. Tota la nit…
Francesc Riera.- Tota la nit
Al dematí, quan van dir que podíem sortir, o ens ho van dir o vem sortir per les nostres i vem anar a travessar la carretera i sí, sí estava tot desastrós. [6:44]
Minutatge [06:04-6:18]
… nosaltres vem estar fins que va passar tot. Ens van dir que ja podíem sortir, però ens van dir sobretot al travessar la carretera: aneu amb cuidado perquè hi ha molts cables elèctriques a terra, hi ha moltes coses que podeu prendre mal no? [6:18]
La meva mare plorant com una tonta. Es van endur les sabates del meu pare i del meu germà, i van deixar allò. I la meva mare
plorant:
– Pobrets com anaven.
Dic si ja l’altre està descalç que es pitjor. [4:35]
BOMBARDEIG
Minutatge 2n arxiu de veu. [00:00-00:30] 0:30
Quan bombardejaven que van anar… Per aquí Sant Just van venir al menos un parell de vegades, i la meva mare , pobra deia si… Teníem un sofà molt més alt perquè era de la condesa aquesta que et dic, que ens via deixat els mobles perquè era d’aquells antics, era molt alt i la meva mare deia:
– Posem-se sota el sofà, que aixis amb les molles, si cau algo botarà enlaire …
Jo deia sí pots anar a botar, quedarem fets pols tots en aquí. [00:30]
Minutatge 1r arxiu de veu. [11:50- 13:34] 1:44’
Francesc Riera.- I què anava a dir, d’aquí Sant Just recordes algun bombardeig dels avions, …
A baix a la carretera,
Tu el vas sentir?
Clar que ho sentíem tot nosaltres, si passàvem per aquí sobre, se sentien els avions que semblava que anaven a aterrar, llavors vivíem allà encara ja t’ho dic, iiiii van passar i van anar què… Què hi ha ara? Uns pisos davant mateix de la benzinera.
Francesc Riera.- Sí …
Hi havia a la banda de davant, hi vivia unes casetes que hi vivia un que era vigilant, bueno hi havia molta gent en allà, no? Hi havia unes… Sí l’Assumpció del vigilant, qui més hi havia? La Pilarin de cal Manco, havies sentit a anomenar cal Manco no?
Francesc Riera.- I tant …
…que repartia gel, doncs vivien allà també. I per aquella part com que a davant mateix de la Gasolinera hi havia una nau grandiosa que era de, de material de guerra… D’aviació, que la meva germana la Mercè -la mitjana- havia festejat amb un aviador d’allà que es deia Alejandro. Encara fa vuit o nou anys que ens va venir a veure des de Còrdova iiiii. Llavors pues d’allà anaven…
Francesc Riera.- Alejandro… Se’n recorda del nom?
Alejandro Villalba Leon, sí. Ja ho crec que me’n recordo. Estava allà de, de l’aviació, i com que tenien una noció de que per allà hi havia algo d’aviació van bombardejar allà, no van arribar a tocar, però aquesta que et dic de cal Manco, al costat hi havia un altre que no me’n recordo com es deia….Núria!!! Es deia que diu que li tocà metralla en el… Estava al llit, i li va tocar en el taló, li va escapçar els talons, devia tenir els peus estirats, dic jo, perquè és clar.
Jo tenia sis anyets encara no els havia fet, encara com me’n recordo de tant. [13:34]
Minutatge 2n arxiu de veu. [4:00-4:35] 0:35
… i me’n recordo també d’això de la guerra, que quan marxaven els… Que nosaltres vam anar al refugi aquella nit, es veu que els rojos que es retiraven, van entrar a casa… Entraven i mira, van, van agafar conills, van trencar la gàbia, i se’ls van menjar, i la meva mare va trobar dintre casa unes sabates de soldat, amb uns claus plens de sang.
Font: Arxiu GERP.- Enregistrament audiovisual per JULI OCHOA i FRANCESC RIERA el 13/02/2010 al domicili particular de la Sra. Lluïsa. Minutatge [0:57 0:35 1:22 0:14 0:44] 3:52; 2a cinta [0:30 + 0:35 + 0:18] 1:23
Molts santjustencs i santjustenques recorden els efectes del bombardeig a baix a la carretera, la nit del 8 al 9 d’octubre, diversos són els que recorden haver anat al refugi a cercar protecció. La gran majoria de testimonis hi van anar el darrer dia de la guerra el 25 de gener de 1939, dins de la galeria van esperar l’entrada de les tropes franquistes, amb molta por.
L’any 2008 durant la passejada on vam visitar l’espai del refugi i diversos indrets afectats per la caiguda de les bombes a la carretera vam recollir molts testimonis. L’Arxiu Municipal conserva entrevistes fetes a Ràdio Desvern, al mateix arxiu o durant treballs de recuperació de la Memòria Històrica en els que ha participat l’Ajuntament amb l’ajut del Memorial Democràtic.